En el mundo romano la mortalidad infantil era muy alta y las expectativas de vida no eran muy elevadas, calculándose en una media de esperanza de vida que no superaba los 50 años de edad para las clases más bajas, sometidas a los trabajos más duros, mientras las clases más pudientes lograban alcanzar una media de 60 años.
No obstante, la muerte sólo era un paso hacia el Más Allá, pues los romanos creían en otra vida después del fallecimiento. Una forma común de mantener la memoria del difunto era realizar visitas periódicas a su tumba. Estas se agrupaban en necrópolis -ciudades de los muertos-, ubicadas fuera del espacio urbano (pomerium), a ambos lados de las vías de entrada y salida de las ciudades. Esta norma, que sólo se alterará tras la generalización del cristianismo, quedó establecida desde el siglo V a.C. por la Ley de las Doce Tablas. La situación extramuros de las necrópolis quedaba justificada, además de por razones legales, por cuestiones higiénicas y de seguridad, debido a los numerosos incendios provocados por las cremaciones. Ésta, junto a la inhumación, fueron los rituales característicos.
Los sepulcros podían identificarse por medio de una imagen del difunto y/o una lápida, cuya lectura garantizaba la eterna memoria del mismo. Algunos sepulcros eran tumbas de carácter familiar, siendo utilizados por varias generaciones. Otras eran comunales como algunos columbarios y otras mucho más modestas eran señaladas simplemente por el cuello de un ánfora que sobresaliendo del suelo permitía realizar libaciones a los muertos.
In the Roman world, infant mortality was very high and life expectancy was quite short, with the lower classes reaching an average age of up to 50, given their hard working conditions, and 60 in the case of the wealthier classes.
Nonetheless, death was just a journey into the next world for the Romans. A typical way of remembering the dead was to visit their graves from time to time. These were grouped together in a necropolis – city of the dead – outside the urban area, in a sacred open space (the pomerium) on both sides of the gate leading into and out of the city. This norm, which only changed after Christianity became widespread, was established in the 5th century BC in the Law of the Twelve Tables. The necropolis was also located outside the city walls, not just for legal reasons but also for hygiene and safety purposes, given the numerous fires caused by cremations. Cremations and burials were the most common funeral rites.
Graves could be identified by an image of the deceased and/or a stone, whose inscription guaranteed that the dead person would be eternally remembered. Some graves were family ones, used by several generations, while others were communal ones, like certain columbariums. Other far more modest graves simply had the neck of an amphora to mark their place. This jutted out of the ground so that libations could be poured for the dead.
Al món romà la mortalitat infantil era molt alta i l’esperança de vida molt curta, es calcula que la mitjana no superava els 50 anys per les classes més baixes que suportaven els treballs més durs, mentre que les classes altres podien assolir el 60 anys.
No obstant això la mort no més era el pas cap al més enllà , ja que els romans creien el la vida després de la mort. Una forma molt estesa de mantenir la memòria del difunt era visitar assíduament la seva tomba. Aquestes s’agrupaven en necròpolis -ciutats dels morts-, ubicades fora del espai urbà, (pomerium), a banda i banda de les principals vies d’entrada i sortida de la ciutat. Aquesta norma , que no més es veurà alterada amb la generalització del cristianisme, va quedar establerta al segle V aC. per la Llei de les Dotze Taules. La situació extramurs de les necròpolis quedava justificada a més de per raons legals, per motius d’higiene i seguretat, degut als nombrosos incendis produïts per les incineracions, que juntament amb la inhumació foren els dos rituals més comuns.
Els sepulcres es podien identificar mitjançant una imatge del difunt i /o una làpida, la lectura de la qual en garantia la seva eterna memòria. Alguns sepulcres eren tombes de caràcter familiar, i foren utilitzats per vàries generacions. Altres eren comunals, com els columbaris, i altres molt més humils es senyalaven tan sols amb un coll d’àmfora, que sobre sortia de la terra i permetia oferir libacions als difunts.
Descubre Aquí
